L'Elegia d'Atenes: poesia per compartir

(…) Avui ens reunim al voltant d’un llibre com ens podríem reunir al voltant d’una foguera o d’una taula. Estem fent una cosa màgica i molt poderosa que els humans hem repetit des de fa milers i milers d’anys, amb foguera o sense: explicar-nos històries i viatges, cantar cançons, recitar versos o menjar plegats, riure, plorar… És així com vivim plenament la vida, perquè res no existeix si no és compartit.

I ara un llibre de poemes ens proposa despertar emocions, records, vivències, que portem a dintre del nostre cor.

Hem viscut l’amor i el desamor, coneixem el gust agre de la soledat i també l’esclat de l’alegria… Ens hem preguntat sobre el sentit de la nostra pròpia vida i del món… Hem guanyat i hem perdut coses… Tenim somnis que no hem aconseguit o que hem oblidat, però també hem descobert meravelles que no esperàvem... Hem vist la mort d’aprop… la pobresa, la malaltia, les derrotes que ens han fet mal, les lliçons que hem après...

Tot això viatja amb nosaltres, ho tenim més o menys amagat… i no hi pensem cada dia ni cada moment, perquè estem molt ocupats vivint, treballant, lluitant…

Aquest tarda, doncs, ens asseiem al voltant d’una foguera imaginària i deixem que la poesia ens parli al cor, perquè quan llegim o escoltem la veu d’un altre, també estem despertant la nostra pròpia veu i estem dient la nostra cançó. Aquest és el poder i la màgia de la paraula compartida. Si ho pensem bé, la paraula no té cap sentit quan només hi ha una persona sola, la paraula necessita sempre que hi hagin els altres, i que per tant que viatgi en dues direccions, de tu cap a mi i de mi cap a tu.

En aquest llibre hi ha versos, pocs o molts, que tenen un significat especial per a cadascú de nosaltres i que ens tocaran les fibres més sensibles de la nostra ànima. Tots els llibres busquen dialogar amb tu i tenen un vers, una frase, una pàgina, que sembla escrita especialment per a tu.

És el mateix que passa amb algunes bones cançons, i fins i tot amb les dolentes: que te les fas teves, perquè parlen de tu i canten la teva vida.

Confio que des d’avui nosaltres tindrem a mitges aquests versos, els de l’Elegia d’Atenes, igual com hem compartit abans amb molts i moltes de vosaltres la novel·la històrica La llegenda d’Ègara i com m’agradaria que compartíssim, si voleu, nous llibres que esperem que arribin en un futur proper…

En el camí de tot escriptor o poeta o artista, hi ha sempre algunes persones, que han estat decisives i que han forjat el seu destí i la seva llegenda. Avui, aquí, hi ha moltes de les persones que m’heu ajudat a fer el camí, i no sé si us he donat prou les gràcies per aquest immens regal i en tot cas intentaré fer-ho una mica millor.

Però n’hi ha una que no pot escoltar des de fa molts anys el que jo voldria dir-li: Agustí Bartra.

Una figura única, gegantina, poc coneguda i poc reconeguda, de la poesia catalana i universal del segle XX. Com diu en Sam Abrams, és un dels molts grans autors i autores que en aquest país ens hem permès llançar a la bassa, com si anéssim sobrats.

Ell va ser un poeta immens per a un país molt petit i encongit, molt adolorit... a Barcelona, a França, a Mèxic, als Estats Units... i finalment, a la tornada de l’exili, aquí, a Terrassa, on va trobar gent com el meu estimat i enyorat Jaume Canyameres, que li van oferir unes noves arrels, una nova casa i el temps per escriure alguns dels seus millors llibres abans de morir.

A l’entrar o al sortir, si voleu, podeu participar en un senzill homenatge a la sala que porta el seu nom i que estaria bé que portés també el nom de la seva dona, la seva companya inseparable de vida i de literatura, l’Anna Murià, perquè l’Agustí i l’Anna no s’entenen l’un sense l’altre. Emporteu-vos, sisplau, els fragments de poemes que vulgueu, deixeu-vos esquitxar per la poesia i feu-los córrer d’una manera o d’una altra, feu que volin… Són versos infinitament millors que els meus.

L’Agustí Bartra va ser el meu mestre entre l’any 1978 i el 1982, és a dir, en la prehistòria... Jo tenia setze anys quan el vaig conèixer i vint quan va morir. Ens vam veure de tant en tant, va tenir la paciència de llegir versos i relats meus, em va donar alguns consells, em va descobrir molts escriptors que desconeixia, va destrossar molts, molts esborranys que no valien la pena… però també em va donar respecte, amistat i fe en mi mateix, i mai no li va importar que fos un nano de setze o disset anys.

Ha estat, doncs, el meu mestre més en la mort que en vida, perquè m’ha acompanyat, m’ha alliçonat i m’ha exigit al llarg de tot el meu camí, un camí que sembla ser que ara va arribant a la llum pública… El cert és que quan tenim la sort de tenir bons mestres, els deixebles ens intentem assemblar a ells o elles i lluitem per estar a la seva alçada…

Cada vegada que he estat a punt de rendir-me, i han estat moltes, m’han vingut al cap coses que ell m’havia dit o escrit. Sobretot, quan perdia l’esperança de complir el meu gran somni de tota la vida, el de ser escriptor. Aleshores, quan m’enfonsava, ell estava allà, somreia amb aquella picardia que tenia, tan punyetero sempre, em provocava i em deia que ho deixés, que em dediqués a altres coses més útils…

Però no m’he rendit mai, tot i que he trigat molt a començar a fer el que ell pensava que jo faria algun dia. Aquesta és una altra història, que avui seria molt llarg d’explicar i que potser tampoc no és gaire interessant… Però sí us apunto de què va: de la lluita per no deixar escapar els nostres somnis.

Us he de confessar que la veritat és que si l’Agustí Bartra hagués estat viu tots aquests darrers anys, s’hauria sentit molt, molt decebut per aquell deixeble, aquell que ell pensava que potser seria una jove promesa, però que mai no va acabar de fer el pas, fins ara fa tres o quatre anys, en gran part gràcies a l’Olga i a la seva força invencible.

Una nit del mes de novembre, havent sopat, va sonar el telèfon, era un número que jo no coneixia i va sortir una veu que em deia “Bona nit, Joan, sóc el Jordi Fernández i ja deus saber per què et truco...”. Doncs no, la veritat… Ell va insistir: “Tu ets aquest Odisseu que ha escrit l’Elegia d’Atenes, oi?”... Odisseu és el pseudònim que vaig triar per presentar-me al premi…

Sí, era jo.

No us podeu imaginar quina emoció tan dura, gairebé dolorosa, vaig sentir quan el Jordi em va dir que havia guanyat el premi que portava el nom de Bartra i el de la Ciutat de Terrassa. Vaig estar trasbalsat, catatònic, tota una setmana. Allò era com tancar un cercle del destí, perquè Agustí Bartra també va guanyar un premi Ciutat de Terrassa, el 1969, un any abans de tornar de l’exili, quan donava classes a la Universitat de Maryland, a Washington.

No esperava aquella trucada, tot i que reconec que en el fons de la meva ànima clar que la desitjava... Si no, per què et presentes a un premi literari? Però jo vaig fer-ho com qui llança una ampolla al mar, com qui es dóna una última oportunitat. No confiava gens en la resposta, i tanmateix algú va respondre.

Vull imaginar, encara que sé que és una fantasia, que era ell, l’Agustí Bartra, i que m’estava dient -a través del Jordi, que feia com de mèdium involuntàriament, i a través d’un jurat ple de gent d’una gran solvència i qualitat literària- el que no em va dir mai, perquè jo no m’ho mereixia: ara sí, Joan, ara sí que has escrit alguna cosa digna del teu mestre, encara que estiguis molt lluny de la seva extraordinària talla com a poeta… O almenys, penso jo, almenys he aconseguit enganyar el jurat, cosa que també té el seu mèrit…

I acabo aquí, no m’enrotllo més i ara sí, anem a començar de veritat aquesta trobada al voltant d’una foguera imaginària… per celebrar que l’Elegia d’Atenes s’indepentitza i comença a fer el seu propi camí, per buscar-vos a vosaltres i espero que també a molta altra gent…

(Fragment de la presentació del llibre a la Casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, el 24 de maig de 2017. A l'acte van intervenir Jordi Fernández, Jaume Aulet i Jordi Ballart)

Les fotos són de Rafel Casanovas, M.Àngels Rodulfo i Júlia Cabús: